Justificació

 

El Delta de l’Ebre és una zona humida de gran importància internacional, i es considera un dels sistemes costaners més vulnerables al canvi climàtic del Mediterrani i de tota la Unió Europea. Actualment el Delta pateix una pèrdua de zones humides i arrossars degut a la regressió de la costa, causada per la falta de sediments fluvials, que queden retinguts als embassaments de la conca. El retrocés de la costa és superior als 10 metres per any a la zona de la desembocadura, on la pèrdua d’aiguamolls s’ha avaluat en 150 hectàrees entre els anys 1957 i 2000. Aquest problema s’accentua per la pèrdua d’elevació del Delta, a causa de la pujada del nivell del mar i de la subsidència (enfonsament), de manera que casi un 50% del Delta es pot veure afectat per aquest fenomen durant el present segle. A més a més, l’acceleració de la pujada relativa del nivell del mar per l’escalfament global i el dèficit de sediment implica un impacte creixent que amenaça la supervivència futura de les zones humides i de gran part del Delta. Aquesta mateixa amenaça existeix a escala global i afecta especialment a les zones deltaiques, on es concentra una part significativa de la població mundial i de les zones humides protegides.

Tant la regressió de la costa com la pèrdua d’elevació només poden ser compensades a llarg termini amb mesures d’adaptació enfocades a recuperar l’arribada de sediment inorgànic del riu i amb la generació de matèria orgànica als aiguamolls i als arrossars; processos naturals que es poden optimitzar mitjançant tècniques d’enginyeria ecològica de caràcter innovador. La política habitual d’adaptació de la costa mitjançant dics (i bombes) comporta la polderització (dessecació) de la plana deltaica, amb una gran despesa econòmica (d’execució i manteniment) i un impacte ambiental de gran magnitud (subsidència, salinització, degradació de les zones humides, etc.); i amb l’acceleració de la pujada del nivell del mar aquesta estratègia resultarà inviable a mig i llarg termini.

En aquest context, el projecte LIFE EBRO-ADMICLIM permetrà el desenvolupament i l’aplicació de noves estratègies d’adaptació a la pèrdua d’elevació respecte al nivell del mar i la regressió de la costa en les zones humides del Delta. A més a més, les mesures d’adaptació es combinaran amb mesures de mitigació destinades a reduir les emissions de gasos d’efecte hivernacle (GEH) i augmentar l’estoc de carboni als arrossars i aiguamolls. En aquest sentit, la gestió de la matèria orgànica del sòl és un instrument tant per a l’adaptació (mitjançant l’augment d’estoc de carboni i l’elevació del sòl) com per a la mitigació (mitjançant la reducció d’emissions de GEH).

Globalment l’agricultura contribueix en un 10-12% a les emissions antropogèniques de GEH, però aquestes emissions es poden reduir canviant les pràctiques agrícoles per augmentar la quantitat de matèria orgànica del sòl (l’estoc de carboni) i/o reduir les emissions de metà (CH4) i òxid nitrós (N2O). El cas de l’arròs és d’especial rellevància, doncs representa el segon cultiu a escala planetària, és l’aliment bàsic per a un 50% de la població mundial, i és una de les majors fonts antropogèniques de metà. Un estudi recent estima que l’augment de diòxid de carboni (CO2) i de temperatura previst per a finals del present segle causarà la duplicació de l’efecte hivernacle dels arrossars, remarcant la necessitat de pràctiques de gestió que optimitzin la producció d’arròs i redueixin la intensitat de la producció de GEH. Als arrossars mediterranis pràcticament no existeixen dades d’emissions de GEH, i els pocs estudis existents són molt puntuals. Al Delta de l’Ebre la Generalitat de Catalunya estima que les emissions anuals dels arrossars representen unes 82.000 Tm/any (CO2 equivalent), de les quals unes 52.000 Tm serien atribuïbles al CH4 i unes 30.000 Tm al N2O. Tanmateix, es tracta d’una estimació basada en models però que no s’ha pogut verificar amb dades de camp, ja que no existeixen dades que permetin una estimació ajustada.

Als arrossars del Delta de l’Ebre la Unió Europea finança l’aplicació de mesures agroambientals que impliquen, entre altres, la prolongació de la inundació després de la collita. Aquesta inundació és beneficiosa per a la fauna aquàtica, però es desconeix el seu impacte sobre les emissions de GEH, les quals es poden optimitzar si es fa una gestió més orientada a aquest objectiu (sense afectar a la biodiversitat). Una bona avaluació de les emissions de GEH en funció de les pràctiques agrícoles (gestió de l’aigua, gestió del rostoll, etc.) a una escala de finques pilot és imprescindible per a establir futurs esquemes voluntaris de reducció d’emissions dels cultius d’arròs.

Powered by Plàncton, Divulgació i Serveis Marins & Globals Alls right reserved 2014 © | Nota legal | Admin